L’albergínia és originària de l’Índia, i va arribar a Europa a través dels àrabs.
Conté alguns alcaloides, i això li va donar mala reputació. De fet, el seu nom a Itàlia és melanzana, que prové del llatí mela insana, és a dir, poma que embogeix.
S’ha de consumir sempre ben madura i cuita, ja que conté solanina, i això fa que sigui tòxica si es pren crua i en grans quantitats.
És rica en antioxidants, i aporta vitamina A, B i C, tot i que en quantitats inferiors a d’altres verdures i hortalisses.
A vegades pot tenir un sabor amargant i una mica picant. Per evitar-ho, cal obrir-la, posar-hi sal sobre la polpa i deixar-la reposar una bona estona.
Si no volem que s’oxidi, un cop l’hem tallat, la posarem una estona en aigua amb un raig de llimona o de vinagre, o amb unes fulles de julivert. Si la bulliu, poseu un raig de vinagre a l’aigua i evitareu que s’oxidi i s’enfosqueixi.
Si no són velles o massa grosses, la seva pell és comestible, i bona.
És una hortalissa esponjosa, i per això cal evitar que absorbeixi massa oli si la fregim. Un bon truc és passar-la per clara d’ou abans de fregir-la.
Cal utilitzar guants per a la seva manipulació, ja que taca molt les mans.
Tipus d'albergínies
Les varietats s’agrupen en llargues, rodones i intermèdies. N’hi ha de la mida d’una pruna, com les nanes de l’Índia, fins les que tenen entre 30 i 40 cm de llargada.
Les albergínies de color blanc es creu que són les originals, i són les més dolces. També n’hi ha de lila clar, lila fosc i negres.
A l’hora de comprar-les, escolliu les més fermes, que no siguin toves i que tinguin la pell brillant.
És recomanable guardar-les a la nevera un màxim de 10 o 12 dies, i a una temperatura d’entre 5º i 8ºC.
Les podem comprar tot l’any, però al nostre país la seva temporada natural va dels mesos de maig a setembre.
Són boníssimes en plats com samfaina o escalivada, farcides o en cremes, com mutàbal, babaganuix o mussaca, i també en escabetx.