Zona client

EL CAFÈ (II)

 

Durant tot el segle XVII el cafè es va anar introduint per tot Europa, fent-se cada cop més popular, i encara que va patir sovint certes antipaties i prohibicions, va acabar posant-se de moda a tot el món. Durant aquest procés, el cafè ens va proporcionar un munt d'històries curioses.

Se sap que l'any 1645 el comerciant venecià Pietro della Valle el va portar a Itàlia i que el 1652 Daniel Edwards va obrir el primer establiment dedicat a la venda de cafè a Anglaterra i Europa. El 1700 hi havia més de 2.000 cafès registrats al Regne Unit.

L'any 1686, a París, un sicilià de nom Procopio va obrir un establiment, que va arribar a ser molt popular, que servia cafè fent passar aigua calenta a través d'un filtre amb cafè molt. En poc temps van anar apareixent cafès per tot París i l'any 1721 ja hi havia 380 establiments a la ciutat.

Al 1683, Viena estava assetjada per les forces turques de Kara Mustafa. Una coalició cristiana formada per alemanys, polonesos, austríacs i italians va anar a donar ajuda a la ciutat. La llegenda diu que un soldat anomenat Franz Kolschitzky va travessar les tropes invasores por portar informació als aliats de la ciutat. Gràcies a aquesta informació, la coalició va derrotar els turcs que, en la seva fugida, van abandonar, entre altres coses, més de 500 sacs de cafè. La ciutat va donar el cafè a Franz Kolschitzky, que va obrir el primer cafè de Viena al costat de la catedral, anomenat "Kaffehaus Die Blaue Flasche", que vol dir 'Cafè l'ampolla blava'. Ell, però, preparava el cafè filtrant el cafè molt i afegint-li una mica de llet. Actualment, el cafè vienès és un cafè, normalment expresso, amb nata muntada al damunt. Però això no és tot, arran d'aquella batalla, per recordar la victòria, es diu que el nostre heroi, en Kolschitzky, va començar a elaborar uns pans, kipferl, en forma de mitja lluna, que era el símbol dels turcs. Més tard, els francesos els van posar el nom que tots coneixem: croissant, que vol dir 'creixent' (la lluna, suposo).

A Alemanya es va obrir la primera cafeteria a Berlín l'any 1670, i amb la influència de la popularitat que ja tenia a Viena, va arrelar també molt ràpidament. Fins i tot, l'any 1734 Johann Sebastian Bach va escriure "La cantata del cafè" (BWV 211) amb un text del poeta Christian Friedrich Henrici, amb el pseudònim de Picander, que conté un fragment que diu:

Oh! com m’agrada el cafè ensucrat!
És més agradable que mil petons
més dolç que el vi moscatell
cafè, cafè et vull
i si algú em vol confortar
que em serveixi un cafè!

 

En pocs anys, els cafès es van convertir en establiments molt populars que freqüentaven artistes, escriptors, filòsofs i polítics. En aquests llocs es van crear obres importants de la literatura, la música i les arts i es van prendre decisions polítiques gairebé sempre de caire liberal. L'historiador francès Jules Michelet va escriure: "el cafè il·lumina l'esperit de la revolució, ja que augmenta la lucidesa dels seus addictes, molts d'ells revolucionaris." Potser per això molts monarques i governants van intentar prohibir-lo tantes vegades...

L'any 1773, el 16 de desembre, a Boston hi va haver un motí per protestar contra l'alt preu que tenia el te que venia d'Anglaterra. Els colons americans es van ajuntar al port llençant al mar tot un carregament de te. Aquest fet es coneix com el "Boston Tea Party" i és la referència de l'actual Tea Party americà. A partir d'aquell moment, el cafè va agafar molta popularitat als Estats Units i es va convertir en una beguda de consum habitual, sobretot a partir de la guerra civil. Es diu que la revolució francesa va néixer al cafè Foy de París, i l'americana, al green Dragon de Boston.

A Espanya els cafès van arribar una mica més tard (com sempre) i es van anar estenent per tota la geografia durant el segle XVIII. Els establiments més cèlebres van ser El Cádiz, El Barcelona i La Fontana de Oro a Madrid, i a Barcelona, El Rincón i El cafè de las siete puertas, entre altres. Com no podia ser d'altra forma, també a Espanya els cafès es van convertir en lloc de reunió de poetes, músics, artistes, filòsofs i polítics, però, a diferència d'altres llocs, aquí no en va sortir cap revolució. Miguel de Unamuno va arribar a dir: "la verdadera universidad popular española ha sido el café y la plaza pública".

 

Tornar al llistat

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí

Accepto
Top