Zona client

EL DINAR DE NADAL


“Per Nadal, cada ovella al seu corral”

Temps ençà, el dia de Nadal era el dia en què, encara que fos per una vegada, s'atenuaven les grans diferències socials que normalment hi ha hagut a la nostra societat. Per començar, tothom dinava a les dues, l'hora en què, antigament, només dinaven els senyors de les classes socials més altes. Fora d’aquest dia, els treballadors i els pagesos, en canvi, solien fer-ho a les dotze, i les classes mitjanes (artesans i oficis nobles) s'entaulaven a la una.

També es donava la tradició de convidar un pobre a taula, i en algunes comarques, com ara el Ripollès, els amos i els masovers la compartien i tenien el mateix tracte.

Tal com passa actualment, sovint era l'ocasió per reunir-se tota la família, fins i tot amb aquells parents llunyans que solien viure sols la resta de l'any. Per Nadal, en definitiva, s'establia una treva en les disputes familiars.

“Ara ve Nadal, matarem el gall"

De fet, el dinar de Nadal no deixava de ser la culminació d'un ritual que començava el dia anterior amb la missa del gall i la posterior cagada del Tió. Així, doncs, aquest àpat era, segurament, el més important de l'any i, com deia abans, el més abundós.

El dinar començava amb l'escudella, però no es tractava d’una escudella qualsevol, no. El dia de Nadal era una de les tres úniques oportunitats que es tenien per tastar l’anomenada "olla de les quatre ordres mendicants" o "olla de les quatre carns". Les altres dues diades en què es preparava eren pel sopar del dimecres de carnestoltes (abans del dejuni de Quaresma) i pel dia del sant del cap de la casa.

L’olla de les quatre ordres mendicants", obligatòriament, havia de portar carn de bou, que simbolitzava Sant Lluc; carn de moltó, que simbolitzava Sant Joan; carn de gallina, que era la de Sant Pere, i carn de porc per representar Sant Antoni. I l'escudella s'havia de fer amb una pasta molt grossa i gruixuda, com ara macarrons grossos o de frare, o els coneguts galets. Tot seguit, se servia la carn d'olla amb les verdures: ceba, col, patata, cigrons, mongetes... El moment culminant del banquet arribava amb l'aparició del pollastre o capó rostit i farcit amb panses, prunes, pinyons i salsitxes, que era trinxat pel senyor de la casa (en la noblesa medieval, ho feia amb l’ajuda de la seva espasa o daga). A la canalla se li explicava que es tractava de les tripes que s'havien oblidat de treure.

Sembla ser, però, que la tradició de menjar capó el dia de Nadal ve de molt lluny. En el concili d'Aquisgrà, celebrat l'any 817, es va acordar que els capons no s'havien de considerar com a carn i, en conseqüència, es podien menjar per Nadal sense trencar l'abstinència. De totes maneres, a les llars més humils, si no es podien permetre el luxe de sacrificar-ne un (el pollastre sempre ha estat considerat un luxe i era dels productes més cars del mercat), mataven un cabrit, un porcell o un xai en el seu lloc.

A l'Empordà, també era tradició menjar botifarra dolça, preparada especialment per a la diada com a darrer plat.

Tot i que, a partir del descobriment d'Amèrica, el gall d’indi va arribar a Europa, i que a d’altres països (com Anglaterra) va arrelar i encara és el plat típic del dia de Nadal, a Catalunya es va seguir preparant el capó rostit.


"Les dolçaines de Nadal, solen dur mal de queixal"

La tradició de menjar torrons i neules per postres el dia de Nadal és tan antiga com la dels plats que us acabo d'esmentar. Tenim constància que al segle XI ja es preparaven neules, les quals, aleshores, a diferència d’ara, eren planeres.

Pel que fa als torrons, sembla que són originaris de l'antiga Corona d'Aragó, i ja es preparaven al segle XIV en molts indrets dels Països Catalans, arribant a destacar, amb els anys, els de Xixona i els d'Agramunt. En qualsevol cas, tant els torronaires valencians com els d'Agramunt, solien desplaçar-se fins a Barcelona i altres poblacions per vendre les seves delícies, fet que havia arribat a provocar algun conflicte i alguna que altra batussa amb els torronaires barcelonins.

"Per Sant Martí, destapa el vi, i per Nadal, comença a tasta'l"

La tradició de beure cava és relativament nova, ja que, al Penedès, es produeix cava des de l'any 1872, i fins al segle XX no es va escampar el costum de beure’n per Nadal. Fins llavors, el consum de vi era el més habitual. Tant és així que, en algunes contrades, un altre dels rituals del dinar de Nadal consistia a encetar la bóta del vi novell. Això sí: per acompanyar els torrons i les neules era obligatori el vi dolç, sobretot la mistela.

A l'edat mitjana, una de les menges més apreciades eren les anomenades neules amb piment. El piment era un vi vell al qual s'afegia pebre i mel i on, després, es sucaven les neules.

Com podeu veure, malgrat el pas dels anys, l'aparició de les noves tecnologies i la globalització, els catalans seguim aferrats a la resistència del Tió vers el Pare Noel, de l'escudella i el capó rostit vers el gall d'indi i dels torrons i les neules vers els panettone i altres llaminadures. I, per descomptat, encara, en moltes llars catalanes, la família se segueix reunint al voltant de la taula, celebrant el dinar de Nadal amb un menú molt semblant al que menjaven els catalans de fa segles i compartint sentiments i bons desitjos, malgrat que, com deia Josep Pla, “després del sentimentalisme de Nadal, els parents continuaran renyits durant tot l'any (com és natural)”.

 

Tornar al llistat

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí

Accepto
Top