Zona client

LES GAROTES (O GAROINES)


Sense cap mena de dubte, una de les menges més saboroses i delicades de l’hivern són les garotes (o garoines), sobretot, si són acabades de capturar. Acompanyades d’una llesca de pa de pagès, un bon tall de botifarra negra i una bona copa de vi o un bon cava, són excepcionals. Si, a més, aquesta activitat la podem portar a terme a l’Empordà, durant un matí assolellat de gener o febrer, quan el mar està en calma, arran de platja i en bona companyia, la festa és completa; podeu estar ben segurs que el paradís no pot ser gaire diferent.

Així és la festa de la “garoinada” que la gent del col·lectiu gastronòmic La Cuina de l’Empordanet organitza cada any a Palafrugell, on hem tingut l’honor d’assistir en unes quantes ocasions. Aquesta festa commemora les tradicionals “garoinades” que feia la gent de l’Empordà i que tan bé descriu Josep Pla al seu llibre El que hem menjat (Ed. Destino, 1972). I és que, tot i el seu aspecte agressiu i espinós, les garotes s’han convertit, arreu, en un dels mariscs més preuats gastronòmicament parlant.

Aquests fruits del mar creixen gairebé per tot el Mediterrani, però és a la Costa Brava on, des de sempre, han estat més apreciades.

A Cadaqués, es mengen especialment el Dimecres de Cendra, però les garotes es poden consumir durant tot l’hivern. La dita popular diu que, a partir de Santa Llúcia i fins a la Candelera, és quan la garoina està especialment plena, quan la mar està baixa, en calma i no hi ha tramuntana.

Normalment, les garotes es pesquen amb l’ajuda d’una canya oberta per la punta o, de vegades, mitjançant immersió submarina a pulmó.

Avui dia es comercialitzen, fins i tot, garotes en conserva, fet que ens permet consumir-les tot l’any. Les trobem elaborades amb salses, gratinades, en arrossos i en plats de pasta. Fins i tot els restaurants japonesos les utilitzen en diferents preparacions, algunes de les quals són realment encertades.

Com explicava abans, tradicionalment, la garota es menja crua, viva; s’obre amb l’ajuda d’unes tisores o tenalles, deixant l’obertura de la boca a la part inferior, i s’agafen les cinc gònades o glàndules vermelles en forma d’estrella amb una cullera, que ens endurem tot seguit a la boca per assaborir com, a dins, se’ns desfà un tros de mar intens i delicat. Com us deia, de vegades penso que el paradís no deu ser gaire diferent a l’Empordà.
 

Tornar al llistat

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí

Accepto
Top